La crisi que pateix el club es fa evident a principi de 1910, el futbol no ocupa un lloc rellevant sense aconseguir haver format part ni en els programes de Festa Major de la ciutat. El mateix Centre d'Esports considera més importants altres branques més tradicionals que conformen el club, com el ciclisme, atletisme o motorisme (motos). En canvi, el futbol vingut de fora té menys acceptació dintre d'una junta que l'integren només membres d'un partit polític amb una marcada tradició conservadora, promovent així els esports més arrelats. Aquest fet comportà que uns joves entusiastes abans de deixar-ho morir, volguessin apostar pel futbol i acceptessin el repte de traslladar la seu del Centre Català al Cafè Ibèric, per tal d'aconseguir la fita. En concret podem parlar que van ser tres els grans impulsors: Felip Daví, Josep Rosell i Joan Cruz. S'ha d'agrair però, que varen comptar amb totes les facilitats de la junta anterior, que en lloc de dissoldre el club i malvendre les pertinences per treure un rèdit econòmic, ho varen cedir tot a aquests joves entusiastes per tal de veure si aconseguien l'arrelament definitiu del futbol a la ciutat. Només calia que dos membres poguessin signar un aval per garantir el lloguer de 25 pessetes (0,15 €) mensuals. Aquests avals van ser signats per Felip Daví i Joan Cruz.

Esportivament el Sabadell competeix al grup B, dels dos grups que formen la segona categoria catalana denominada "Juniors" essent el quart any que es disputava des de la creació el 1906. Els resultats van en concordança amb la crisi que viu el Centre d'Esports quedant en setena posició dels nou equips participants, retirant-se uns partits abans d'acabar la temporada, cosa molt comuna en aquells anys a causa de les dificultats econòmiques. El FC Barcelonès ho va fer abans de començar i l'Aurora, Olímpic i Catalunya tampoc van acabar la competició.